​La conquesta de Mallorca


La conquesta catalana de Mallorca1229, suposà l’inici d’un nou sistema polític a l’illa: el feudalisme. El cristianisme substituí la religió islàmica. Les mesquites foren enderrocades i reemplaçades per cases o parròquies cristianes. En un principi, aquestes primeres esglésies desenvoluparen una triple funció: com a lloc de culte, com a recinte assembleari i com a element aglutinador d’una població dispersa.
A la bul·la del papa Innocenci IV, datada a Lió l’any 1248, apareixen escrites , per primera vegada , totes les parròquies que hi havia  a Mallorca.

 

La bul·la d’Innocenci IV(14 d’abril de 1248)

​
La bul·la era una peça rodona de cera o de metall que duia la marca aplicada a documents oficials per acreditar-ne l’autenticitat de la procedència. Aquests documents portaven el segell del Papa i la bolla de plom amb les imatges de san Pere i san Pau.
La importància històrica de la bul·la d’Innocenci IV, es troba en el fet que és el primer document on es citen totes les parròquies que hi havia a Mallorca. Aquesta s’empra com a recordatori del que ja havia manat el seu antecessor Gregori IX; que Mallorca fos una diòcesi exempta i, per tant, que estigués sota la jurisdicció de la Santa Seu. La bul·la es redactà en llatí i es troba a l’arxiu Capitular de Mallorca.
Per començar amb aquesta guia he pensat en les esglésies citades a la bul·la que es troben a fora vila i que encara conserven trets del gòtic primitiu: Sant Miquel de Campanet, Santa Maria de Bellpuig (Artà), Sant Julià de Campos, Castellitx de la Pau (Sant Pere de Montuïri), L'oratori de Santa Anna d'Alcúdia (de la segona meitat del S. XIII)
No obstant, no son totes les que hi havia. Les següents es van destruir per a construir-ne de noves: Santa Maria de Marratxí (Sant Marçal), Santa Maria del Camí, Santa Maria de Rubines d'Alaró (Binissalem), Sant Pere de Sencelles, Santa Maria d'Inca, Sant Llorenç de Selva, Sant Miquel de Pollença, Sant Pere d'Escorca (encara en bones condicions però en solar privat), Sant Jaume de Guinyent, Alcúdia (Actualment can Bregat), Sant Joan de Muro, Santa Margalida, Santa Maria de Bellver a Sant Llorenç (actualment celles de sa Torre de ses Pardines) només en queda visibles l'anomenat portal dels homes, al costat de l'església, identificada com a la capella de la possessió de son Vives  de Sant Llorenç des Cardassar, Santa Maria de Manacor, Santa Maria de Felanitx (al costat de San Miquel), San Miquel de Felanitx (actual Rectoria Santa Maria de Montuïri (San Bartomeu), San Miquel de Llucmajor, Santa Maria de Sineu, Sant Pere de Petra, Santa Maria de Bunyola, San Bartomeu de Sóller, Santa Maria de Valldemossa (Sant Bartomeu), Sant Pere d'Esporles, Santa Maria de Puigpunyent, Sant Joan de Calvià, Santa Maria d'Andratx, La Capella del Roser, antiga església de Santanyí del S. XIII (surt a la bul·la de Nicolau III, 1278)

​

Les condicions polítiques

L’acte constitutiu del regne de Mallorca figura a les disposicions per les quals el rei d’Aragó, Jaume I, regulà la seva successió el 21 d’agost de 1262. Acomodant-se als antics costums del dret patrimonial, però també per complaure la seva dona Violant d’Hongria, que defensava apassionadament els interessos del seu infant preferit, el seu fill menor Jaume, aquell sobirà havia resolt de dividir els seus Estats. La part del més jove va comprendre les illes de Mallorca i Eivissa, conquerides recentment als musulmans i les possessions que la Corona d’Aragó havia conservat a la França Meridional en el tractat de Corbei de 1258, és a dir, la senyoria de Montpeller, els comtats del Rosselló i Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, el port de Cotlliure.

​

​Les Esglésies Parroquials

​
Tant als territoris continentals del regne de Mallorca com a Balears, les esglésies parroquials d’aquesta època són quasi sempre edificis d’una sola nau, poc diferents de les esglésies monàstiques.
Un petit grup està constituït per petites construccions de l’illa de Mallorca, d’una sola nau i presbiteri, cobertes d’un embigat sobre arcs diafragmes, que es fan remuntar generalment als primers temps de la reconquesta cristiana. Ordinàriament s’ha utilitzat una obra de pedreny irregular als murs, però la pedra tallada compareix als angles, i també en la construcció dels arcs i dels portals de mig punt. La decoració molt sovint limitada als motius pintats sobre els embigats, podia incloure una sòbria ornamentació de cabotes de clau per a les arquivoltes i les portes.
Només un petit nombre d’aquestes construccions té dret a gloriar-se de l’antiguitat que se'ls ha atribuït generalment. El textos, quan existeixen, ens demostren que a vegades no són anterior al segle XIV.
Més sovint encara, aquestes petites esglésies mallorquines són producte de reconstruccions efectuades a èpoques diverses. Es per això que la que més conserva les característiques inicials es Sant Miquel de Campanet, que al no haver estat reutilitzada com a església del poble per estar en terreny privat no ha sofert gaires variacions. La seva reputació s’ha beneficiat certament de la poesia de l’indret, una petita vall amable al peu de les escarpes de la serra Nord-est de l’illa.
L’examen de les esglésies parroquials més antigues de Mallorca confirma i reforça les conclusions tretes de l’estudi de les primeres esglésies de les ordes mendicants: la fórmula de la nau única coberta d’un embigat sobre arcs diafragmes no sembla pertànyer de cap manera a l’herència musulmana o mossàrab, car el seu desenvolupament és posterior a la reconquesta cristiana. Probablement fou presa del Llenguadoc i introduïda a les Balears per les ordes religioses, particularment les mendicants. Si conegué a Mallorca un èxit molt ràpid al segle XIII, la seva preferència estigué en relació amb les condicions econòmiques particulars de l’illa. Les comunitats de colons, instal·lades feia poc, encara dèbils i pobres, escolliren molt naturalment per a llurs esglésies el tipus de estructures més senzilles i poc costoses, fàcils de construir, que les ordres mendicants havien adoptat per esperit de pobresa. Però que creixien a les ciutats, i ben prest es veurien com les parròquies esdevingudes potents substituïren aquests humils santuaris per edificis més grans, on les voltes ocuparen el lloc dels sostres embigats.
Les esglésies parroquials conegueren així la mateixa evolució que l’arquitectura monàstica.